Crítica ‘Zodiac’ (2007), de David Fincher

La comparativa amb Alfred Hitchcock porta perseguint a David Fincher pràcticament tota la seva carrera, però ell mai ho ha impedit sinó que el reconeix com un dels seus majors referents. L’herència era present des de ‘Se7en’ amb ‘Psycho’ o pràcticament dues dècades després es veuria a ‘Gone Girl’ i les similituds amb ‘Vertigo’.

El mateix Hitchcock deia que no hi ha res més temible que una porta tancada. Si està oberta hi podem veure què hi ha a dins; per molt perillós que sigui perdem la incertesa. Però si la porta està tancada no sabem què pot amagar; és el misteri del desconeixement el que ens bloqueja de por. De la mateixa manera, no hi ha res més temible en una ciutat on la comoditat és atacada per un assassí en sèrie que qui hi pugui haver rere qualsevol porta de qualsevol casa. La intel·ligència de Fincher ens porta a percebre aquest perill constant amb ‘Zodiac’, la por d’un nou assassinat en qualsevol moment i que qualsevol ciutadà que sempre ha estat entre nosaltres en pot ser l’autor.

L’ús de diferents línies (investigació policial i periodística) per fer avançar la trama podrien resultar perilloses per entrar en irregularitats en el pols del film i que cada línia prengués massa importància a diferents moments. No obstant això, l’habilitat de Vanderbilt com a guionista permet no sols avançar una trama que es podria embolicar en ella mateixa, sinó que també penetra en les vides dels seus protagonistes i deixen exemplificada la tensió i desesperació que van resultar dels assassinats.

Al llarg dels seus cent seixanta minuts percebem una pel·lícula estranya, sufocant pas a pas. Fincher envaeix l’espai personal dels seus personatges amb la càmera i els asfixia al llarg del film; acaba amb ells, tal com Zodiac va fer amb la societat estatunidenca en amenaçar la seva comoditat.

Hi ha qui podria pensar que és un error mostrar els assassinats a complet detall i tindria els seus arguments. Sols centrant-se en les investigacions i mantenint els crims apartats, sense ser vistos, els podria situar com quelcom omnipresent i encara més asfixiant (actuant també sobre la llarga durada que pot frenar a l’espectador de la pel·lícula abans de decidir-se a veure-la). Malgrat tot, ens trobaríem en un terreny molt més similar al de ‘Se7en’ i Fincher se’n desmarca prou per mantenir la seva personalitat però conferint a cada film d’identitat pròpia. De la mateixa manera que Spielberg retardava l’aparició completa del tauró a ‘Jaws’ per mantenir el suspens i que la seva irrupció al final fos prou ben construïda, aquí no sabem mai qui és el psicòpata quan actua; veiem les seves mans i el seu cos en acció, però la seva cara, tapada o a les fosques, manté la incertesa al llarg de tot el film de qui pot haver-hi al darrere de la porta tancada. A la vegada, tant la brutalitat dels assassinats com el desgast psicològic dels protagonistes mantenen un pols dramàtic enorme per mantenir a l’espectador en el metratge.

El personatge protagonista (Gyllenhaal) és peculiar. Ens podríem sentir molt més atrets per un irreverent i astut periodista (Downey Jr.) o un policia de forta moral i familiar (Ruffalo), però se’ns acaba destacant a un sapastre social i dibuixant de vinyetes al diari que no pinta res en el cas. Mentre la trama i els assassinats avancen, aquells que hauríem de suposar que atraparien al responsable abandonen el cas, i és el ciutadà comú, el dibuixant Robert Graysmith, qui s’hi endinsa. És aquesta decisió la que el porta a ell a la desesperació amb un Fincher brillant per captar la seva soledat i separació de la resta a cada plànol. La pel·lícula obté un caràcter de terror creixent i excel·lentment climàtic (en sens dubte la millor escena del film i classe magistral de direcció) on la paranoia i por de la incertesa permet arrodonir allò que qualsevol altra persona comuna podria ser una amenaça, tal com es van viure aquells anys.