Ràquing de la saga ‘28 días, semanas, años después’

3. 28 días después, dir: Danny Boyle (28 Days Later; 2002)

L’origen, el germen de tot plegat. I per a la posteritat. Convertida en absolut emblema del cinema de principis de segle, 28 días después posava sobre la taula un nou cinema apocalíptic. Britànica, però estrenada l’any després de l’atemptat de l’onze de setembre, és el símbol d’un món que s’ensorra. Un món en què ja no es pot confiar en la resta i si ho fas aquesta et devora. Assenyala el final pandèmic d’una època, d’un col·lapse contagiós que pren humanisme. El Londres abandonat amb el pont de Westminster buit contrasta plenament amb el nostre imaginari d’una societat metropolitana, i, potser, és justament aquesta globalització la que ens ha portat aquí. Tots els exemples posteriors que vindran, de Soc llegenda al primer episodi de The Walking Dead, en són hereus.

La imatge punk de Boyle, anàrquica, en constant dinamisme i transformació, conjuga amb aquestes acaballes, com ja ho feia amb el deteriorament físic-mental de Trainspotting. Com sempre ha assenyalat la ciència-ficció, i Alex Garland (el guionista) s’ha encarregat amb el temps de continuar treballant-hi, l’única manera de sobreviure a l’apocalipsi generada per l’egoisme humà com a mètode de selecció natural serà rebutjant a aquest. Els protagonistes trobaran en la comunió la seva raó d’existir.

Cillian Murphy en un fotograma de 28 días después. // Fox Searchlight

2. 28 semanas después, dir: Juan Carlos Fresnadillo (28 Weeks Later; 2007)

Què es podia esperar de la seqüela d’una pel·lícula directament generacional, que a més canvia la direcció a un autor espanyol? Segurament, ens hauríem quedat curts de l’increïble viatge que suposa el film de Fresnadillo. Ens trobem davant d’una obra que és en tot moment el que se li hauria d’exigir a una segona part: una pel·lícula que reprèn les idees de l’original per traslladar-les a nous terrenys inexplorats, que mai busca recrear-se en l’homenatge banal i quedar-se atrapada a on ja es trobava, sinó que vol avançar, tant formalment com narrativament. Fresnadillo enfosqueix el món de Boyle, abandona aquella càmera frenètica per beure del cinema sobri i fosc que tant estava marcant el principi de segle. El seu món, clarament trist, ens suggereix el ja estar convivint en el sense-sentit que és la fi del món, d’aquí que la pel·lícula rimi amb tot el cinema estatunidenc que s’enfosqueix després dels atemptats del 2001.

Una seqüència introductòria tan fascinant com asfixiant ens endinsa de ple en una pel·lícula on ja se’ns declara que tot és possible i que, com ja vèiem en la primera, l’egoisme com a mètode de supervivència sols és la pèrdua. La culpa que sent el nostre pseudoprotagonista per haver abandonat a la mort la seva dona el perseguirà durant la resta del metratge. I mentrestant, el film es metamorfitzarà en els codis del cinema bèl·lic per dialogar sobre els límits morals de la fi per sobre dels mètodes. Discurs de consciència total amb els seus temps.

Robert Carlyle en un fotograma de 28 semanas después. // Fox Searchlight

1. 28 años después, dir: Danny Boyle (28 Years Later; 2025)

Vinti-i-tres anys després, Danny Boyle torna als infectats. És la millor pel·lícula d’aquesta trilogia? La veritat és que podria ser-ho qualsevol de les tres, però Boyle hereva l’ambiciositat de Fresnadillo per aspirar a allò encara no narrat. Dilapida completa amb aquesta altra entrega, això sí, i dibuixa un món antagònic a l’esperançador que s’intuïa. Vaja, esperançador per tornar a la realitat que havia portat a aquell col·lapse capitalista, metaforitzat amb aquests infectats devoradors. La veritat és que el món que ens deixa aquí Boyle és encara més esperançador. L’existència de pobles que han crescut aïllats i que han aconseguit sobreviure suggereix una bellesa en la connexió humà-natura, ja oblidada per les ciutats modernes. Hi ha qui ha insinuat les influències del Brexit en aquest relat sobre la incomunicació, tremendament interessant entenent la identitat britànica de la saga.

Boyle acosta l’univers a unes temàtiques contemporànies que, en el fons, ja eren suggerides des del principi: com la masculinitat limita aquesta comunicació i comunió, com també ho fa l’egoisme. 28 años después, com si se situés en un terror ja acceptat i mitjanament superat, ens parla de com conviure amb ell; com qui accepta el dol i l’inalterable o l’incontrolable. I mentrestant, Boyle retorna a aquella imatge transformadora, però experimentant amb ella a uns terrenys avantguardistes que l’anivellen de l’emocionalitat dramàtica de la seva història familiar.