No hi ha cap mena de dubte que Casa en flames ha sigut l’esdeveniment cinematogràfic en català de l’any. S’ha convertit en la pel·lícula catalana més taquillera de la història a l’Estat, sobrepassant els 2.690.000 euros de recaptació, amb més de 400.00 espectadors. El títol el tenia Pa negre d’Agustí Villaronga, però ara ja és en mans de Dani de la Orden, amb qui hem pogut parlar al festival de Sant Sebastià. Junt amb altres obres, com la seleccionada pels Oscar Segundo premio, el festival s’encarrega de projectar algunes de les pel·lícules espanyoles ja estrenades i que més renom han generat.
M’acosto a l’equip de la pel·lícula després d’haver-la presentat a la ciutat basca; el Dani s’aixeca, enmig de tothom i, de la forma més humil, se’m presenta.
Dani de la Orden, director de Casa en flames. // Sábado películas
Ens asseiem a un banc i em trobo una persona amb moltes preguntes o indecisions, però que no tem per mostrar-les; algú segur que, el que fa, ho fa bé, però que s’allunya de la figura d’artista i del director pedant; algú realment humil, sincer i humà. Parlem amb el director de l’èxit del film, la barreja de la comèdia i el drama, com poder arribar a tot el públic i com ha sigut treballar amb l’Emma Vilarasau.
- Has vist res del festival?
No, no. És que jo vinc aquí només per això i me'n vaig. No m'agrada molt el món de festivals, no gaire. A mi, com a espectador, m'agrada veure la pel·lícula; la part de la presentació i tot el que l’envolta ja fer-ho no m'agrada gaire. Vull dir, la promoció s'ha de fer perquè és feina, però en si no és molt la meva devoció. Si em conviden clar, però per veure hauria de ser una pel·lícula molt concreta.
- Doncs mira, començant per aquí, si la fase de promoció és la que més costa, on és on més gaudeixes?
Muntatge. En la preproducció, al final, estàs prenent moltes decisions que molen, però la majoria són molt tècniques, no hi ha moltes coses artístiques... La producció és com farragós perquè és anar a veure tots els llocs amb 20 persones d'equip, el de producció ha de saber on van els camions, el director de foto està pendent que si aquesta finestra no li entra bé la llum... I tu has d'anar allà i has de decidir com rodar-ho, que tampoc tens ni idea de com ho has de rodar, així que m’ho invento... Rodatge mola, però he anat descobrint que hi ha una part que no t'ensenyen enlloc, que és resoldre l'escena. Hi ha una part de responsabilitat que, encara que l'actor hagi arribat una hora tard, encara que se t'hagi fotut un focus i hagis de parar mitja hora, no importa, és la teva responsabilitat acabar l'escena. Aquí no sé si hi ha talent, hi ha capacitat resolutiva, aleshores... Jo a vegades, més que director, em semblo... un “solucionador” de problemes. Muntant, en canvi, sí que prens decisions creatives; per mi, el rodatge és intentar generar el màxim d'ingredients possibles i, en muntatge, els cuino.
Dani de la Orden i part dels actors protagonistes, en una imatge promocional del film. // Sábado películas
- Parlant de la forma en com està rodada, a nivell formal, a nivell estètic, està molt subordinada al tema. És a dir, pren més importància el tema que una hiperestilització de la imatge.
Va ser una barreja entre una decisió volguda i unes condicions de pressupost. Plantar una via implica temps, implica rodar lent i, alhora, parlant amb el director de foto, en Pepe Gai, vèiem la pel·lícula molt sòbria; sentíem que ficar un travelling o una panoràmica treballada, amb un muntatge intern... li treia aquesta sobrietat. Per mi, la pel·lícula eren els actors i estar davant d’ells. El que m'ha passat després és que et passes un dia rodant un pla seqüència espectacular, on la càmera entra per una finestra, algú li fa la volta, no sé què... I molt Damien Chazelle has de ser perquè sigui una virgueria que passi a la posteritat del cinema. Si fas un wannabe, que a mi m'ha passat el 99% de les vegades... Et dic jo que cap pel·lícula meva serà recordada per la finesa en què està rodada. Mamá o papá té un pla seqüència que començava a la part de dalt, baixaven les escales... Vam estar dues hores intentant que la steadicam baixés les escales sense fotre's un cop; després veus la peli i dius Per què? Veus que l'important està en un altre lloc.
- La pel·lícula té aquest equilibri entre la comèdia i el drama; és més una història dramàtica, però la comèdia pot servir de vehicle per portar-la. Segurament el personatge de l'Emma Villarasau és la més dramàtica perquè és la protagonista, però els altres podrien haver caigut en la paròdia. Quin personatge podria ser el que més va costar definir?
Més que definir, el que ens va costar molt és l'escena del paracaigudisme. La persona de l'Emma era el més fàcil. Al final, jo li vaig dir Mira, aquesta tia té una depressió del cavall i no vull que se li noti; et sents sola i t'ha abandonat la teva família. La gent diu que és un personatge complex, però jo crec que no; és interessant, però no em sembla complex. Em va costar molt el personatge de l’Enric Auquer perquè és un narcisista i és un tòxic. L’escena de l’avió era un derrapada, podia sortir bé, malament o fatal; crec que ens en vam sortir. Hi va haver un moment que, a més, tècnicament estàs a l'avió, amb un croma, uns italians movent l'avió... i ells parlant alt entre el soroll de l'avioneta, que era un ventilador gegant per crear l'efecte. De sobte, estàs fent una seqüència que és mitjanament d'acció, però el que està passant allà és un drama de la vida d'algú que és tan narcisista que, com que sap que el volen deixar, vol fer-li passar fatal a la noia. En aquella escena ho vaig passar fatal perquè em va costar molt, i mira que és un pla simple, és un pla d'ells dos en la cua d'un avió, però va ser complicada.
Dani de la Orden, durant el radatge de Casa en flames. // Sábado películas
- De famílies desestabilitzades s’han fet pel·lícules sempre, però és evident que té una visió moderna. Parla de la depressió, la toxicitat d’aquesta parella... I abans no se’n parlava tant. Fins a quin punt aquesta visió moderna et va sortir de forma natural pels temps en què vivim?
Jo crec que directament és un recull de coses que vas rebent, els inputs personals, d'uns pares, del que sigui. Però, de manera indirecta, la pel·lícula té un caire... No vull dir feminista, però sí de perspectiva de gènere, on deixa molt clar el rol que se li suposa a la mare. Com que el normal és que la mare sigui la responsable i el pare tingui aquesta dualitat de rols, potser a la mare no li agrada ser la dolenta de la pel·lícula. Crec que, de mica en mica, se’n parla com molt més, que indirectament vas parlant; no és que en sigui un entès, però vas rebent inputs per tot arreu, vas desromantitzant la bonica maternitat, que és una cosa que abans no es feia. Potser, abans tenir fills era el més meravellós que hi ha i ningú volia acceptar que hi ha una part de ser mare o de formar una família molt dura. Potser, ara ens queixem més com a generació. No ho sé, no en tinc ni idea. Crec que més que queixar-nos, potser som més autoconscients del que ens passa i de com ens sentim. Les generacions dels nostres pares són més hermètiques, crec, mentre que de la nostra generació cap endavant es parla tot amb molta més transparència.
- De fet, es veu a la pel·lícula, els que són més joves són més capaços a vegades de parlar de certs traumes i cert tot plegat que no els pares. T'he llegit en alguna entrevista que dius que no consideres que sigui una pel·lícula de nínxol, que és més pel·lícula genèrica que pugui funcionar amb tots els públics, i això s'ha vist a la taquilla. És més difícil arribar al públic general i poder arribar tots que no pas fer una pel·lícula de nínxol?
Doncs no ho sé, perquè de sobte fas una pel·lícula una mica més destinada a un públic adult i va bé a taquilla, però llavor intentes fer la comèdia de l'any amb fons blau i lletres grogues, els actors còmics que et garanteixen certa taquilla i de cop va increïble o de cop se la fot. Si existís una fórmula, crec que tots els directors i productors estrenaríem èxits un rere l'altre. Pots estar fent una pel·lícula que és maquíssima, però sols l’interessa a ta tia i poc més. En mi, coincideix una mica que el cine m'agrada és el que vull fer. Potser m'agraden coses una mica més d'acció i bastant més comercials que el que faig... Però coincideix una mica. També coincideix que jo m'avorreixo molt fàcilment, necessito que passin coses sempre.
- L'Emma ve de fer tant teatre i tant poques pel·lícules... Ho notes, per exemple, en una actriu, que hagi fet molt teatre?
Sí, en el punt positiu que notes un rigor amb el text i amb dir-me Què vols? Té una part robòtica en el bon sentit, que quan hi ha una passada de text hi ha un actor mirant el mòbil, l'altre tal. Però ella mira el meu guió! Això ho he notat. També vaig intentar jugar més amb la improvisació; a l'inici, per a ella el text era el text, no li sortia canviar-lo, però em va dir que es va anar deixant anar i crec que ho va gaudir.
- I creus que tu has après d’ella, en dirigir-la?
Jo sempre aprenc una mica tots els actors. Potser aprens que hi ha actors on moltes vegades menys és més. La direcció d'actors em fa molta por, sempre. Mira que les meves pel·lícules se centren en això, però a mi dir-li a l'actor el que ha de sentir... Si no ho sé ni jo! I, a més, dir-li d'una manera que no sigui mecànica, que no sigui en Mira, t’estàs aquí i plores. Però tampoc li vull dir d'una manera que no em senti representat. A mi no em surt fotre-li la xapa, jo soc molt més clar i simple. Amb l'Emma veia que era molt Mira, Emma, això i això. De sobte, li vaig dir que el personatge tenia una depressió i que no ho sabia; per mi era una tonteria de frase, però ella es va agafar això. L’Emma té tan dominat el text que li pots donar directrius molt tècniques que tu pots necessitar a vegades per tenir el ritme i no ho ha ni de processar; t'ho diu exactament com tu vols. És una actriu que dona molt de joc, però és que a vegades venia als assajos on només estàvem mirant posicions i li havia de sortir tot literal.
Emma Vilarasau, Maria Rodríguez Soto i José Pérez-Ocaña en un fotograma de Casa en flames. // Sábado películas
- Deies que tampoc t’encanten els festivals, però acabes de presentar la pel·lícula a Sant Sebastià, ja fa mesos que la pel·lícula es va estrenar i les sales encara estan plenes... Com ho portes?
Bé. Vull dir, jo soc molt que si la pel·lícula hagués anat fatal, no estaria molt perjudicat, però això també em passa amb les bones notícies, que les racionalitzo molt.
- No hi ha, per exemple, la síndrome de l'impostor que tenen alguns amb l'èxit?
No, home no. Si em segueixen contractant és perquè alguna cosa faré bé. Em sento molt treballador. No em considero res artístic; no és que no consideri els directors artistes, però el que jo faig no ho és. Veig intuïció, però la paraula “artista” a mi que em ven gran, crec; i no és falsa modèstia, perquè també et dic que crec el que faig em surt bé, però no sé si se’n pot dir art. L’art als actors, que el que fan sí que només poden fer-ho ells.
Dani de la Orden i Emma Vilarasau. // Marc Asensio Clupes
Añadir comentario
Comentarios