Crítica ‘Hermana muerte’ (2023), la inauguració de Paco Plaza al Festival de Sitges

La gala d’inauguració del festival fantàstic de l’any passat va ser a càrrec de la ‘Venus’ de Balagueró. Aquest any, Paco Plaza reprèn la responsabilitat amb el retorn al seu univers de ‘Verónica’. Queden ja enrere els setze anys que han transcorregut des d’aquella dupla a ‘Rec’ que va anunciar a tot el món un dels futurs més prometedors per al nou cinema de terror espanyol.

Entre certes, però benvingudes, irregularitats, Plaza he meravellat als devots amb grans aportacions al cinema de gènere, en especial amb la ‘Verónica’ a la que ara retorna. En forma de preqüela, coneixem la joventut de la germana Narcisa, supervivent de nena d’una massacre i amb poders sobrenaturals, abans que aquesta protagonitzi la cerimònia del seu casament amb Déu.

Sent ja un llast per a algunes de les majors oportunitats del terror, són les mancances en els guions les que ens allunyen de les interessantíssimes oportunitats perdudes que els seus directors ens ofereixen. El domini visual de Plaza és, de nou i ja amb claredat en la reivindicació com un dels millors autors del país, mesuradament omnipotent. La terrorífica simplicitat de la seva càmera exponencia en creixent el valor categòric de les imatges, amb un absolut control no sols per al que es mostra en primer pla i la perspectiva del darrere, sinó el que se’ns és invisible. A un nivell de classicisme suprem i allunyat d’altres mestres on el seu barroquisme estètic omple el fons de forma, Plaza sols requereix blancs i negres antagònics i vermells violents per meravellar a l’espectador de la fantasia i terror més desitjable.

No obstant això, un triga metratge a poder viure la història. En la seva primera meitat la falta de tensió crea una distància amb l’audiència que la fa perceptible en tot moment de la presència ficcional del que es relata, sense arribar a entrar en la pel·lícula. Tot el conjunt de trucs tramposos de tensió es reben molt més com acumulacions de suspens que del terror realment buscat. És en la segona meitat, reconvertida en una espècia de ‘Suspiria’ amb la magnificència dels espais atrapant a l’espectador en una claustrofòbia enormement divertida, quan Plaza es desencadena.

A mesura que van cobrant forma els misteris del film i aquest creix en un to sobrenatural i surrealistament temporal, la petita figura d’una protagonista terroritzada, però valenta, que es desplaça entre secretismes, terrors religiosos i habitacions encantades no sols guanya poder, sinó que recorda de forma gratament assolida les intencions en el seu moment del maestro Argento.

En la seva presentació, Plaza va rebre grans aplaudiments de l’audiència al dir que si el cinema de terror és una religió, Sitges és el Vaticà. Entre totes aquestes serralades d’interès, el director valencià continua avançant amb autoria entre un dels gèneres més estimablement personals, recordant la potència de la religió com a motor del més temiblement desconegut dels escenaris.