Crítica ‘En attendant la nuit’ (2023), el retorn al vampirisme adolescent

Després dels revolucionaris intents de defugir del que la mantenia arrelada als seus orígens i amb l’experiència de parlar del xoc de cultures i el neocolonialisme a Papua Nova Guinea amb el documental ‘140 km à l’ouest du paradis’, la jove directora Céline Rouzet debuta en la ficció amb un meta-relat sobre la recerca d’una casa, retornant també ella als orígens familiars que la van formar.

Justament l’anterior edició del festival de Sitges protagonitzava la cloenda amb el terror romàntic de dos joves caníbals incompresos i amb el desig de la sensació de pertanyença a ‘Bones and All’ de Guadagnino. Reprenent-ne el fil, una de les pel·lícules més destacables de la primera jornada d’aquesta nova edició és la història del jove Philemon; de família consumidora de sang però amb la discreció per poder passar desapercebuts i integrar-se en el seu nou veïnat benestant, quelcom tan essencial com les diferències en la constitució d’un mateix, Rouzet troba una història molt potent per desglossar les crisis adolescents, el bullying, les incomprensions alienes i la cerca d’identitat.

En un acte d’absoluta admiració, la directora francesa confessa que sols amb el gènere es podia acostar al missatge amb el que volia treballar. És el fantàstic, a partir de la seva abstracció de la realitat, el que permet un anàlisi més profund i complex d’aquesta. Tenim al davant una autora plenament conscient del seu camí, que no tem a apuntalar als mestres més grans com als seus referents presents. El Cronenberg de ‘The Fly’ amb el monstre aterrant a l’interès romàntic, la poesia rere la condemna a la tragèdia de ‘The Elephant Man’ de Lynch o la incomprensió del ‘Edward Scissorhands’ de Burton.

Tanmateix, les elevades expectatives amb aquestes citacions es desinflen a mesura que el film avança, mai oblidant la seva personalitat i força en el missatge, però demostrant ser molt més atractiva a la pissarra. En una constant serralada, la pel·lícula intercala aproximacions al realisme intrafamiliar en les escenes de càrrega més dramàtic amb exaltació de les emocions des de les seduccions fantàstiques. Mentre la poesia de la tragèdia de Lynch era un romanticisme excels del ser i el dret a les emocions més primitives, el consecutiu desgast de personatges cridant i recreant-se brutament en la condemna desinfla els millors moments que sí assoleixen aquesta abstracció i distància amb la realitat per retratar-la amb elegància seductora.

No obstant això, no hi ha moment on es fregui la ridiculització o s’anul·li l’interès. Rouzet assoleix una bona història i és justament la percepció de l’enorme potencial present el que decep. Des de la sang expandint-se pels llençols blancs en el part del protagonista com a metàfora de l’herència familiar a tota la càrrega dramàtica en escala del final, la pel·lícula és un viatge a la malícia, llençant el missatge de la presència d’aquesta molt més properament a la falsedat comuna rere la suposada benestància.

En l’aproximació a la càrrega sexual i el desig a l’estrany des de la monstruositat fantàstica som conscients de l’artista que hi ha darrera, una prometedora nova visió que, amb experiència, és capaç de molts potents anàlisis socials per als més devots del gènere.