Crítica ‘Calígula – The Ultimate Cut’ (2023), l’eròtic descens a la bogeria

‘Caligula’, la pel·lícula original del setanta-nou, ha esdevingut per a la memòria col·lectiva com un dels fracassos més estrepitosos de la història cinematogràfica. Perversa i pornogràfica, un insult a tota consideració del que el cinema hauria de ser. Les polèmiques de tota la producció i les manipulacions de les imatges rodades per Tinto Brass amb el pas del temps han permès que aquest pogués ser excusat de la que va arribar a ser assenyalada com a la pitjor pel·lícula mai feta. Brass ja apuntava que el resultat s’allunya de les intencions artístiques originals i de la idea de Vidal, novel·lista i guionista del film.

Quaranta anys després de la polèmica, en ple 2020, va ser anunciat el projecte de restaurar les imatges de Brass de la mà de l’autor i arxivista Thomas Negovan. Noranta hores en negatiu que tornarien a la sala de muntatge per entregar al públic la pel·lícula impossible que se li va prometre. Tres hores resultants d’un llargmetratge fidel a la idea de Vidal, imatges en 4K mai vistes abans, major profundització dramàtica en els personatges, nous angles en els plànols... Una revisió més que merescuda que, absolutament fora de dubtes, enforteix el talent de l’ull del director italià.

‘Caligula’ no és sols impossible per les desventures del projecte fílmic, sinó per tot el que implica i pretén. Un immens i desbocat exercici de barroquisme que atrapa a l’espectador des dels primers fotogrames per enfonsar-lo fins a les tenebres més profundes. Un viatge sense precedents a la bogeria malaltissa i obsessiva de la maldat. És kubrickiana i felliniana a la vegada. Una concepció que escapa de qualsevol mena de paradigma, normativa ètica o imaginativa. Les violentes imatges acompanyades dels primers plans d’obres com ‘The Clockworck Orange’ o ‘The Shining’ configuraven a Kubrick com un dels directors més seductorament extravagants, amb un rigor sobre la imatge mai vist prèviament; la sensació de viatge psicològic i l’acompanyament d’aquest, present en els ja citats films, però també en altres obres majúscules com ‘2001: A Space Odissey’ o ‘Barry Lyndon’, és el mateix que assolia Coppola en la seva concepció de la Capella Sixtina del bèl·lic que és ‘Apocalypse Now’. Els enormes referents o comparacions aquí escrits escapen de qualsevol mena d’extravagància admirativa. És el resultat de la passió que un espectador va viure en endinsar-se en la ment del tirànic emperador romà i de l’acceptació de la radical, però poderosa, proposta de Brass.

Kubrickiana en el fons, però felliniana en les formes. És el Fellini de ‘Casanova’, el barroquisme desbocat. La plasticitat i extremització de decorats que es cruspeixen els personatges a mesura que aquests s’enfonsen en la seva condemna de l’ésser. Fosca i gòticament il·luminada, és contradicció abstracta. És l’‘Eyes Wide Shut’ abans de ser imaginada i al descobert. Sexe i violència com a base de la nostra naturalesa, com a camí a la perdició. No s’amaga, no juga amb l’estilització imaginativa de l’audiència, no suggereix; però tampoc pretén fer-ho. És brutament brutal. Tal com va ser concebuda. Tal com va ser imaginada. Tal com es deuria viure en les amples habitacions que la protagonitzen.

Al llarg de la història cinematogràfica hi ha enormes referents d’autors lluny de caracteritzar-se per la subtilesa i elegància de la suggestió. Des del John Waters de ‘Pink Flamingos’ a l’Eduardo Casanova de ‘La piedad’. Tinto Brass no n’és excepció. La problemàtica sorgeix quan la sobreexposició es produeix sense ser buscada per la incompetència de narradors sapastres que no saben establir el joc amb l’espectador.

Brass i Vidal eren plenament conscients de què feien, i és cert que el resultat és una orgia d’estímuls, imatges radicals i excessos a tots els sentits que desborden per tot arreu. Però és el retrat més fidelment assolit que es podia concebre d’una de les davallades personals més interessants de la història humana.