Crítica ‘Warfare: Tiempo de guerra’ (2025), la pèrdua d’humanisme en el cinema de Garland | ‘Warfare’

De la ciència-ficció al terror i del terror al (anti) bèl·lic. Des del debut cinematogràfic d’Alex Garland, la seva ment ha construït un espai de clara crítica social, situant sempre al centre la perdició d’ànimes o poblacions senceres entre el consumisme massiu i la dilució d’identitat o essència humana entre tanta espècie amb deliris de dominància. Primer va ser amb el guió de La platja, però amb 28 días después ja situava un gran vincle amb el cinema fantàstic i les possibilitats terrorífiques d’aquest en explorar-se des d’un realisme brutal.

Dos anys després del retorn de Dredd, saltava a la direcció i ho feia amb una pel·lícula que transcendiria en tota una generació de cinefília. Ex_Machina s’ha convertit en una obra pràcticament intocable, d’aquelles de la dècada passada aclamades per un culte massiu, com també ho han sigut Her o La llegada. Amb Aniquilación, la minisèrie Devs, Men i Civil War després, Garland és, sens dubte, un dels grandíssims directors del moment, algú que ha consolidat una mirada pròpia sense, en cap moment, deixar d’explorar-se narrativament.

Will Poulter en un fotograma de Warfare: Tiempo de guerra. // A24

Ex_Machina suposava un diàleg de ciència-ficció minimalista sobre la deshumanització davant la humanització contrària d’una intel·ligència artificial, però a Aniquilación, possiblement la seva pel·lícula més ben assolida, i és dir molt, ja ampliava les seves possibilitats i ambicionava des de la ciència-ficció més grandiloqüent i aventurera. Men, per contra, implicava un retorn als espais tancats i la tensió intimista, continuant amb l’espai de llibertat que pot suposar el fantàstic, i jugant amb les mutacions cronenbergianes de la carn, per exposar el realisme terrorífic de la violència de gènere sistèmica. Més propera al terror o a la ciència-ficicó, la carrera de Garland des de la direcció ha significat un clar fil que s’enfronta a l’ultraprocessat concepte (tant des de la direcció i guió com de la crítica) de la condició humana. Entenent aquest cinema com una mateixa proposta que hibrida en les diferents possibilitats narratives, com si d’un univers d’absolut autor es tractés, és molt interessant cap on es dirigeix Garland i com ha fet del cinema bèl·lic, o més ben dit antibèl·lic, una nova forma del mateix discurs. Civil War era la gran evolució de la seva obra, tornant a moure’s entre una història d’aires de gran projecte, i on l’abstracció de la realitat continuava sent la millor manera d’assenyalar l’actualitat social, aquí amb una població estatunidenca fragmentada i reaccionària.

Ara arriba amb Warfare: Tiempo de guerra, mantenint una gran rima amb la seva filmografia i situant entre cada pel·lícula grandiloqüent o de grans viatges i odissees un hermetisme; un film que es reclou en ell mateix, malgrat totes les possibilitats gegants que pugui implicar. Codirigint-lo i coguionitzant-lo junt amb Ray Mendoza, exmarine, Warfare és un abrasiu retorn a l’experiència d’aquest últim en la guerra d’Iraq. Arranca amb tot l’equip, enormes homes uniformats, armes en mà, celebrant eufòricament un vídeo d’aeròbics, gaudint de la carn femenina com si de nens es tractés; després, l’infern. Durant l’hora i mitja de la pel·lícula, serà l’únic moment de gràcia i festivitat del film, tota la resta serà el grup de soldats dins un mateix edifici, intentant escapar en ser atacats. No estem lluny de La chaqueta metálica, on Kubrick construïa un escenari absolutament després de seny i judici, marcat per la deshumanització; una apocalipsi on sols s’és capaç de sobreviure des dels instints més primitius i bàsics; justament per això, els protagonistes responen a ell com nens que canten cançons infantils en la pel·lícula de Kubrick i que gaudeixen dels estímuls sexuals en la de Garland. Warfare assoleix la sublimitat en la seva primera mitja hora, una presentació impecable en silencis i mirades de les relacions construïdes entre tots els soldats de l’equip estatunidenc. A través de l’observació dels moviments dels civils iraquians, sent una tensió pseudoeròtica que desborda masculinitat i dominància, movent-se entre la germanor i un pols de desig constant de què implica respirar la mort.

Fotograma de Warfare: Tiempo de guerra. // A24

Quan la pel·lícula explota i es converteix en un film d’acció brutal i despietada perd l’elegància que havia construït, malgrat sempre continuar sent una gran obra. La importància de les relacions es dilueix parcialment i cobra força l’efectisme de l’escenari: trets, explosions, cossos partits, sang i discussions. Garland estableix una pel·lícula despresa d’heroismes i èpiques, fent valor del realisme que sempre ha maximitzat el seu cinema social. En el fons, possiblement, és aquest hermetisme tan documental el que abandona el pols sexual que presentava, i el que construeix en el film la seva pròpia identitat evolutiva.

Pot ser que la recreació en la seva brutalitat signifiqui una pèrdua d’allò més interessant que Warfare contenia, però no deixa de ser una constant aposta pel que el director buscava. Sens dubte ho aconsegueix, i potser hauríem de valorar la pel·lícula com a tal, imperfecte, però una aproximació descomunal al terror més real i arrelat, el que sorgeix quan ens desprenem del que creiem que ens fa ser humans. I és el que Garland sempre ha retratat.