Crítica ‘Misión imposible: Sentencia final’ (2025), l’entrega més èpica conclou la saga de Tom Cruise | ‘Mission: Impossible – The Final Reckoning’

Ja fa temps que Tom Cruise va aconseguir deixar enrere aquella imatge personal plegada de polèmiques familiars i aparicions delirants a platons de televisió, justament enmig de l’època en què arrossegava les seves millors interpretacions (Eyes Wide Shut, Magnolia...). Com si del millor patriota estatunidenc es tractés, ha cultivat amb les seves pròpies mans un nou rostre que, en el fons, no deixa de ser una escissió del mateix egocentrisme i protagonisme propi dels actors fets celebritats (això sí, molt més aplaudit pel públic).

Ja inseparable la figura de l’actor del seu desdoblament com a Ethan Hunt al llarg d’aquestes vuit entregues de Missió impossible, a mesura que la saga ha anat guanyant frescor, personalitat i ambició, l’audiència ha acceptat a Cruise com un dels millors actors d’acció de la seva generació, molt més humà que les figures testosteròniques de The Rock o Jason Statham, i plenament dedicat a haver de ser qui entregués a l’espectador la pel·lícula que aquest vol veure. Ja per si fos poc, en plena pandèmia es va convertir en qui salvaria el cinema i les sales, títol que encara lluita per mantenir, com si parléssim d’un escollit romàntic de l’entreteniment.

Tom Cruise en un fotograma de Misión imposible: Sentencia final. // Paramount Pictures

És importantíssim entendre i debatre sobre el que es filtra entre els fotogrames de cada pel·lícula perquè és allà on se subratllen les seves intencions vertaderes. Quant d’humanisme real hi ha rere les intencions de Cruise? Malgrat uns aires sobradament messiànics, no molt allunyats de les pretensions de Christopher Nolan com a director de cinema en la seva màxima expressió, la veritat és que l’actor ha aconseguit construir al llarg de ja fa més d’una dècada un conjunt d’enormes pel·lícules, totes elles fiables de cara a l’èxit en la cartellera i, a més, atrapant una certa singularitat i sobrietat entre tant entreteniment. En efecte, s’ha convertit en un actor-autor total, aclamat allà per on passa pel seu èxit evident. Després de la sorpresa espectacular de la quarta entrega de Missió impossible, de les mans d’un Brad Bird que convertia el seu domini de l’animació en acció dinàmicament ressuscitada, la saga passava a Christopher McQuarrie, qui ha acabat dirigint la meitat d’aquests vuit títols. McQuarrie ha trobat amb la tecla que ha fet que, després de la inigualable primera pel·lícula (etern De Palma, filtrant-se gòticament entre ombres i metamorfitzant el misteri de la trama en una imatge que es plegava sobre ella mateixa), Missió impossible, entre tanta comicitat i diversió, convergís amb la solemnitat i existencialisme dramàtic del cinema d’acció que havien protagonitzat les sagues de James Bond i Jason Bourne.

Després de la primera part de l’última missió de Hunt, Sentencia mortal, aquesta Sentencia final conclou amb la que podria ser la millor saga d’acció del segle XXI, mai arribant a l’excel·lència, però sí mantenint una regularitat (deixant sempre de banda la tremenda pel·lícula de Woo) i configurant una visió pràcticament hawksiana de l’equip envoltant el protagonista i definint a aquest. Amb una personalitat de profund assenyalament del present polític i social, a Sentencia mortal ja s’anunciava la intel·ligència artificial i el descontrol d’aquesta, amb el terrorisme que podria haver-hi al darrere, com el gran antagonista final. Pot semblar ja una temàtica repetitiva (en el fons, era el que representava Kubrick a 2001: Una odissea de l’espai com a fase final de la nostra evolució), però McQuarrie ha aconseguit el film més èpic de tota la saga, elevant cada seqüència a la màxima intensitat, a través, per tant, de l’enemic més temible. Sentencia final és la pel·lícula estatunidenca definitiva, i això fa que sigui l’entrega més decebedora des del Protocol fantasma de Bird. Mai ha sigut una saga d’espionatge amb el realisme de Jason Bourne, sempre molt més propera al còmic, fins i tot a John Wick, però sí que havia aconseguit alinear amb tantes persecucions i desafiaments mortals una profunditat dramàtica descomunal, entre els temors de les pèrdues de Hunt i el vincle amb tot el seu equip.

Greg Tarzan Davis, Tom Cruise, Simon Pegg i Hayley Atwell en un fotograma de Misión imposible: Sentencia final. // Paramount Pictures

McQuarrie aconsegueix unes pràcticament tres hores en què la intensitat en cap moment afluixa, tot és brutal, impressionant, i és un acte fascinant com a entreteniment i amor a l’experiència cinematogràfica de l’espectador en una sala. És impossible sortir-ne capcot, però sí que queda lluny de tot el que s’havia construït fins ara. Per molt que la pel·lícula exploti constantment en banda sonora i baralles, es mou entre una irregularitat constant per la mateixa consciència de ser la conclusió de tota una saga, des de 1996, obligant-se ella mateixa a l’homenatge i el record de tot el viatge, tornant a citar diàlegs, imposant fragments de les anteriors pel·lícules i subratllant cada decisió narrativa perquè tot tingués sentit per a l’espectador i totes les pel·lícules haguessin de quedar unides.

Justament, buscant aquesta singularitat entre tota una obra que, el que ha sigut, precisament, és formalment plural, aconsegueix que la pel·lícula en cap moment sigui singular, que no trobi la seva pròpia identitat, sinó que sigui més una recopilació espectacular de tot plegat (que era el mateix problema de la quarta entrega de Matrix, molt més notable que aquesta amb el resultat, això sí), amb seqüències memorables, però que acosten la narrativa a una suspensió de la credulitat mai vista, desafiant el possible per a un agent secret que ja s'havia convertit en superheroi. El cas és que, més que això, aquí Ethan Hunt s'acosta a l'escollit bíblic per salvar-nos a tots. El film es desalinea de la càrrega dramàtica i la figura d'un equip que, continuant apareixent, careix d'emocionalitat. El pòster ja ho anunciava, i és que aquí tot gira molt més entorn a la figura de l'estrella. La pel·lícula funciona dins del recurs de la conclusió d’una saga que ens ha vist créixer i nosaltres a ella, com si fos l’ús d’una fórmula de tot el que havia funcionat, i la veritat és que és un regal magnífic per comprar, però que no aporta res més que no haguéssim vist (i cada una de les Missió impossible havia fet la seva aportació). Grandiloqüent en l'empaquetat, sintètica en l'interior.