Crítica ‘Ballerina’ (2025), Ana de Armas revoluciona notablement la saga John Wick | ‘From the World of John Wick: Ballerina’

L’altre dia, enmig d’una conversa sobre el cinema actual, on han quedat les avantguardes i la facilitat amb què el públic popular considera a aquestes amb el mínim gest perceptible d’identitat en l’autor de la pel·lícula (debat altrament interessant i necessari, tot sigui dit), una companya va esmentar que, a sobre, ara arriba la nova entrega de John Wick, com si fos l’únic espectacle a què el poble es rendeix.

Les acrobàcies de Keanu Reeves i l’estètica comiquera de la càmera de Chad Stahelski, pràcticament animada, han sigut fascinants, però no li faltava raó a qui m’ha permès arrencar amb aquesta crítica. John Wick ha suposat una frescor impressionant pel cinema d’acció, i això és evident; una fusió entre classicisme narratiu i modernisme formal que han aconseguit atrapar aquella genuïnitat cinematogràfica que hi ha en els moviments dels cossos davant la càmera, desplaçant-se entre vida i mort. Però, quan semblava que la saga ja no podia reviure, troba noves formes, nous discursos socials que les justifiquin, com si no es poguessin crear heroïnes d’acció independents i autosuficients en la cartellera, sense la necessitat de formar part d’una saga ja consagrada.

Ana de Armas en un fotograma de Ballerina. // Lionsgate

Ana de Armas apareix en pantalla assolint allò que la saga de James Bond va intentar amb Lashana Lynch a No Time to Die com a nova 007 per a futures pel·lícules (on, justament, també hi apareixia de Armas, convertint-se a ulls de tothom en una espectacular, divertida i seductora arma de matar). Aquí, l’actriu cubana, molt més continguda i solemne que en aquella ocasió, capitaneja amb una solvència demencial el futur del millor cinema d’acció comercial. És impossible no tenir present l’ombra de Reeves (tant, que, de fet, la pel·lícula ja s’encarrega de la dosi necessària per estimular al públic amb la seva presència), però el carisma de l’actriu aconsegueix que ella pugui fusionar-se de ple en la major part de singularitats d’aquest univers i causi una mescla homogènia. El gran problema de la pel·lícula, més enllà de la seva personalitat com a producte sintètic per continuar amb l’èxit, és el canvi de direcció. Wiseman, que, on més personalitat havia mostrat era dirigint Underworld i movent-se divertidament amb la quarta entrega de Jungla de cristal, no és, precisament, un autor? Ho és Chad Stahelski, director de les anteriors quatre pel·lícules? Deixaré la resposta per un altre debat amb la meva companya perquè hauria d’entrar en massa grisos; el segur, això sí, és que Wiseman, que ha estat dirigint capítols de sèries populars durant l’última dècada, no ho és.

El que havia convertit a John Wick en una raresa en el cinema d’acció modern, ja més enllà del seu classicisme narratiu basat en històries shakesperianes de venjança i honor, era el classicisme amb què Stahelski també dirigia aquesta acció, mantenint-la per molts moments en el mateix pla i engrandint la brutalitat de les seves arts marcials. El canvi de direcció es nota i Wiseman sempre, o gairebé sempre, es manté un punt per sota de la resta de la saga. Ballerina és una pel·lícula que li costa arrencar, havent de dedicar tot el seu primer acte a la presentació del seu personatge, com una pel·lícula d’inici de superheroi, i és molt més reconeixible en el model d’acció convencional que en el de John Wick. És quan ella ja surt de la casa de la Ruska Roma que ja comença a recordar al perfil de la seva saga i, finalment, aconsegueix mirar-les de tu a tu, com una hibridació més.

Ana de Armas i Keanu Reeves en un fotograma de Ballerina. // Lionsgate

Vivim en temps complexos, on pel·lícules rebutjades per les seves mateixes distribuïdores no van a sales, fins i tot estant protagonitzades per Keanu Reeves, i és a les plataformes on reben el reconeixement desmesurat que es mereixen, esdevenint un tòtem del cinema contemporani i acabant sent una saga capaç de reestructurar-se amb nous protagonistes, mantenint el corpus principal que la defineix com un tot: venjança i brutalitat com a mode de supervivència.

 El com ens relacionem amb aquests films depèn de nosaltres, de les exigències, de si creiem que John Wick ja ha perdut la seva essència, incorporant discursos feministes que mai havia tingut, o si, justament, això l’enriqueix, ampliant el terreny on moure’s. Irregular en l’arrencada, estimulant en la conclusió, Ballerina és un aire fresc i renovat en una saga que el podia necessitar, però també és cert que no troba l’excel·lència que la precedia.