Crítica ‘Com ensinistrar un drac’ (2025), DreamWorks brilla en el seu primer live action | ‘How to Train My Dragon’

Francesco Casetti argumentava, analitzant el moment en què el cinema es trobava com a llenguatge artístic, que, precisament, això ja no és cinema. Explicava que estem davant d’una versió 2.0, una hibridació que pretén recordar-nos, simulant, el grandiloqüent i pur que va ser, però que, en qualsevol cas, tot acte de genuïnitat possible quedava limitat davant l’imposat digital. La digitalització, com a màxima bandera de la globalització tan ben acceptada socialment, ha implicat una pèrdua del gest pensat, de l’existència gravitacional.

Hi havia una veritat inconfusiblement emocional que es filtrava entre el gra de les imatges analògiques, perdut ara entre tantes pel·lícules que es confonen pretenent acostar-se a aquesta veritat des d’una estètica suposadament realista. És el mateix que persegueix als efectes digitals en contra dels anamòrfics o a l’animació moderna en lloc de la clàssica a mà. Tot, absolutament tot això, ens porta a una constant dilució de les idees i l’humanisme que hi ha al seu darrere, encara més imperant si sols revisem el passat exitós sense pensar en el futur.

Mason Thames en un fotograma de Com ensinistrar un drac. // Universal Pictures

Els retorns cinematogràfics a prèvies pel·lícules d’animació, ara amb actors davant la càmera (l’anomenat live action) ja havia format part de la història i, en certa manera, ja s’explicava amb les adaptacions de videojocs. No obstant això, és evident que aquest és un model establert en el nostre cinema contemporani i igual de mereixedor que les pel·lícules de superherois de ser-ne el gran rostre. Des de la versió d’El llibre de la selva (2016) de Jon Favreau i aquell El rei Lleó (2019), pràcticament n’hem tingut cada any i en aquest mateix 2025 hem sigut espectadors d’una nova Blancaneu (Marc Webb) i Lilo & Stitch (Dean Fleischer Camp). Ara, això ja no és un regne sols dominat per Disney, i Dreamworks se suma a l’aposta pels projectes que recuperen pel·lícules d’animació àmpliament conegudes per omplir-les d’espectacularitat, efectes visuals desmesurats i una clara intenció mercantil que totalment s’allunya del que es mereix el públic popular a què va dirigit. Partint d’aquesta base, sempre són pel·lícules amb enormes traves quan ens toca parlar d’elles, representants en majúscules d’una època de cinema depriment i sintètica. I... malgrat tot, aquest Com ensinistrar un drac funciona de principi a fi.

La primera pel·lícula d’aquesta saga s’executava com una brillant història d’aventures, capaç de retratar les diferents masculinitats tan jutjades en aquesta generació nostra, desconstruint la figura de l’heroi, més intel·ligent que fort o agressiu, però sense oblidar el viatge d’aquest últim i el classicisme narratiu de l’obra; era una pel·lícula que s’alineava amb les lectures de la ciència-ficció de com ens relacionem amb la natura i la resta d’espècies en aquesta relació evolutiva ja absolutament alterada. És a dir, una increïble proposta familiar que ambicionava la maduresa de tot el seu públic. Tot això ja hi és present en aquesta nova versió, com, de fet, també hi és present tota la resta. Com ensinistrar un drac, la d’ara, és exactament el mateix que la pel·lícula que adapta, sols més impressionant visualment. Sí, no deixa de ser sintètica, sense aspirar a res nou o dialogar sobre el que ja havia proposat en un passat, i, tanmateix, funciona. És curiós imaginar què hauria passat si no s’hi hagués posat al capdavant un dels codirectors de la primera entrega. Segurament, estaríem davant la mediocritat de la gran majoria del recent Disney.

Mason Thames i Nico Parker en un fotograma de Com ensinistrar un drac. // Universal Pictures

DeBlois obté una pel·lícula fresca, capaç de funcionar per igual que les anteriors, i que si fos completament original, com ja ho era la primera, tots l’estaríem alabant desbordadament. Entre la comicitat i adolescència que hi ha rere els moviments dels actors i les seves bromes i el com s’expressen els dracs, continua havent-hi una essència d’animació en aquesta pel·lícula, i això la dinamitza amb una energia espectacular durant les seves dues hores incansables de metratge. Com ensinistrar un drac es mostra molt més lliure que tota la resta d’últimes adaptacions, molt més innocent en el sentit adolescent de l’aventura, malgrat tots els seus lligams amb l’obra que versiona.

Hi havia una època, des de principis de segle, en què Dreamworks semblava erigir-se en la gran animació popular estatunidenca, passant per davant d’una Disney que ja havia abandonat les princeses dels anys noranta.  Ara, en un context social on l’experiència tècnica ja ha fagocitat a l’artística i acceptem com es configura amb l’experiència popular, també podem anunciar que la productora del pescador lunar ha avançat a la del ratolí.