Direcció: Gareth Edwards
Guió: David Koepp
Actuacions: Scarlett Johansson, Mahershala Ali, Jonathan Bailey, Rupert Friend, Manuel García-Rulfo, Luna Blaise, David Iacono, Audrina Miranda, Bechir Sylvain, Philippine Velge, Ed Skrein
Música: Alexandre Desplat
Fotografia: John Mathieson
Gènere: Ciència-Ficció, Acció, Fantàstic, Aventures
País: Estats Units
Cinc anys després de Jurassic World: Dominion (2022), una expedició s'endinsa en regions equatorials aïllades per extreure ADN de tres criatures prehistòriques enormes per a un avenç mèdic innovador.


Fa trenta-dos anys, les sales de cinema s’omplien de les majestuoses imatges populars a què ja ens tenia acostumats el seu director. Ell, algú que ja s’havia encarregat de redefinir el cinema com a indústria amb la grandiosa distribució estiuenca de Tauró (Jaws, 1975), penetrava en les retines dels espectadors i configurava imatges mai vistes que conviurien per sempre més en les nostres memòries.
És impossible no mencionar a Jurassic Park (1993) en dialogar sobre el cinema dels noranta; un cinema que deixava enrere el conservadorisme dels vuitanta i portava la imatge a racons mai explorats, a una digitalització que obria camí en la imatge-espectacle, malgrat l’autor, això sí, continués dialogant des d’aquell efectisme familiar i formulari (tan exitós i entretingut, per altra banda). I sí, podríem ja mencionar el seu nom, que per molts motius és el director modern més famós de tots: Steven Spielberg.

Scarlett Johansson i Jonathan Bailey en un fotograma de Jurassic World: El renacer. // Universal Pictures
Però el temps passa i fins i tot també per a Spielberg. Tot el que ha vingut a posterior semblen reformulacions i reedicions de l’essència spielbergiana, de directors que accepten a cara descoberta la seva herència, però que mai assoleixen la seva emocionalitat profundament humanista (sense discutir en cap moment la puresa de les intencions d’alguns d’ells). De J.J. Abrams a J. A. Bayona, els exemples més clarividents, però també a l’Indiana Jones de James Mangold o a tots els Jurassic World posteriors; tots ells són exemples d’un llegat etern, de l’esperit aventurer del nen que portem a dins, malgrat que el món s’estigui enfonsant al nostre davant.
Però quant de Spielberg hi ha a Jurassic World: El renacer? O a Dominion, El reino caído i la primera d’aquesta nova saga? La veritat és que, més enllà de pertànyer a un univers creat per Spielberg i ser pel·lícules profundament familiars, poc rastre trobem. De fet, el gran mal és aquest familiarisme obsessiu per haver de ser “spielbergiana”, ignorant que la seva manca d’identitat i històries originals les transporta no al cinema familiar, sinó a l’infantilisme banal: la gran condemna d’un cinema contemporani que es nega a progressar.
En arrencar aquesta El renacer, la pel·lícula que pretén rellançar la saga després del fracàs absolut de Dominion, ens trobem en una societat que ha donat l’esquena als dinosaures. Aquests es moren en un urbanisme en ple canvi climàtic i la població ja s’ha acostumat i avorrit de conviure amb ells; punt interessantíssim en la pel·lícula, la veritat sigui dita, perquè permet al film acostar-se a discursos ecologistes no molt llunyans als evolucionistes de la primera entrega. Els nostres protagonistes viatjaran a una illa plegada de dinosaures, i algunes modificacions mutants i terriblement monstruoses, per extraure mostres de DNA per generar una medicina innovadora.
La pel·lícula centelleja interessant idees ja formulades en la del noranta-tres (i hereves de la novel·la de Crichton) sobre com l’egoisme humà en forma d’acte de supervivència, volent dominar tecnològicament la natura, es converteix en la seva màxima condemna, com si la selecció natural actués sobre nosaltres mateixos en desafiar-la i pretendre reescriure-la. El problema d’El renacer és que tot és superficial, no hi ha pràcticament res de nou i tot acaba sent sintètic. Ens trobem en el de sempre, un producte comercial molt per davant d’una pel·lícula.

Fotograma de Jurassic World: El renacer. // Universal Pictures
En el cinema poden haver-hi moltes normes trencables, però suggerir sempre passarà per davant de mostrar, i en molt pocs moments això s’aplica en el film d’Edwards. No hi ha l’atmosfera terrorífica que evocaria una petjada enorme en la sorra quan aquesta és retratada, ni el sentimentalisme que requeririen dues mirades que s’entrebanquen amb un diàleg sobre expositiu. És curiós el resultat venint d’un director que havia aconseguit amb Rogue One dibuixar el món adult i sobri que sempre s’infiltrava en els relats de Star Wars. Malgrat ser resolutiu visualment, l’escriptura de Koepp esguerra gran part de la història.
Els personatges de la ciutat s’han acostumat tant als dinosaures com nosaltres en la gran pantalla, i és per això que ja necessitem noves creacions fantàstiques per espantar-nos, sempre movent-nos en la grandiloqüència plàstica estatunidenca. En lloc d’aspirar a l’oportunitat més madura en un film de la saga, un que podria ser molt més terrorífic del que acaba sent, s’introdueix la subtrama d’una família en el mateix espai-temps per alleugerir i dilatar l’eix central, i oferint unes seqüències tan delirants que ni els grans Scarlett Johansson i Mahershala Ali poden salvar. Es podrà seguir l’ombra de Spielberg sempre que es vulgui, però fins que aquesta saga no deixi de pretendre copiar-lo, ja només en compartirà el títol.

Mahershala Ali en un fotograma de Jurassic World: El renacer. // Universal Pictures
Añadir comentario
Comentarios