Crítica ‘Elio’ (2025), entre l’aventura clàssica i el relat modern de Pixar

Que els temps del passat els recordem molt millors que els del present és tan cert com que els de llavors ja no els veiem amb els mateixos ulls crítics amb què enfrontem els d’ara; ho fem des del record, des de l’emoció innocent que es va quedar atrapada en aquelles aventures impermeables de complexitats i grisos. És per això que hem de ser molt conscients dels nostres discursos en dilapidar contra noves històries, intentant no contaminar-les per la comparació nostàlgica.

Sempre que arriba una nova pel·lícula de Pixar, és recurrent contraposar-la amb la resta de la productora, de la mateixa manera amb què passava amb els contes del Disney dels anys noranta, tot l’estudi Ghibli i, directament, qualsevol filmografia d’un director-autor destacat i reconegut. Tal és la magnificència amb què Pixar s’ha consolidat en el nostre historial que ho percebem com un món únic i unificat. Segurament per això, ens sentim traïts a cada nova entrega seva recent, ja que, justament, reforcen les irregularitats d’aquest tot.

Fotograma d'Elio. // Walt Disney Pictures

En els seus primers quinze anys, Pixar significava les tres primeres entregues de Toy Story, Bichos: Una aventura en miniatura, Monstruos, S.A., Buscant en Nemo, Els increïbles, Cars, Ratatouille, WALL·E i Up. Fins i tot Cars, que seria la més convencional i senzilla d’elles, era una història molt ben assolida. A partir d’aquí, justament les dues seqüeles de Cars, Monstruos University, Los Increïbles 2, Buscant la Dory, la quarta entrega de Toy Story i el spin-off de Lightyear (a l’espera de la cinquena per l’any que ve) i Del revés 2 demostren la tendència presa per la companyia. Entre elles, dues excepcionals pel·lícules, Del revés i Coco, defensen amb fermesa tots els atacs contra la davallada d’originalitat. De fet, Soul i Elemental, una bastant més ben definida que l’altra, no deixen de ser pseudoseqüeles de la metafísica de Del revés per intentar tornar a l’èxit d’aquesta. Malgrat algunes apostes increïbles i singulars que s’han escapat de la norma, com Brave o Red, tot el que ha sigut el Pixar contemporani, més enllà d’aquestes obsessions de retornar a anteriors pel·lícules, han sigut petites històries simpàtiques i molt resolutives, que en cap cas poden simular l’originalitat d’aquells principis: El viatge d’Arlo, Onward, Luca, i sí, és on també trobem l’acabada d’estrenar Elio.

Estem caient en la mirada nostàlgica que cal evitar i pequem d’excessius crítics dels temps presents? Tanta falta de puresa hi ha en la narrativa de les seves últimes pel·lícules? Elio és una bona pel·lícula; una que compleix de principi a fi amb l’experiència popular i familiar d’una pel·lícula d’animació estrenada a l’estiu. Compleix amb l’experiència a què ens havia acostumat Pixar en la seva etapa daurada? Ni de lluny, i això en cap cas ens allunya de poder gaudir-la. La història rima amb moltes altres de la companyia i ens recorda a moltes de les emocions pretèritament sentides. Aquí, un nen que acaba de perdre els seus pares accepta tan poc haver de viure amb la seva tieta que arriba a desitjar ser abduït per extraterrestres i abandonar un món en què ja no confia; quan el seu desig es compleix, es veu immers en una tremenda i despietada aventura on haurà de demostrar la seva valia i maduresa com a representant de la Terra per enfrontar-se a un tirà i senyor de la guerra. Elio és una història que ens parla del dol i l’acceptació d’aquest, de les hibridacions a dins nostre quan patim la cruesa, de la pèrdua d’innocència, però també ens parla de l’acceptació d’un mateix, de la construcció de la masculinitat i paternitat a través de la violència i la negació de les emocions.

Fotograma d'Elio. // Walt Disney Pictures

Ens trobem en els mateixos diàlegs que ens ha implicat sempre el cinema de Pixar, plegat de l’abandonament familiar, nens o joves que s’han enfrontat als mals d’aquest món i que han acabat descobrint la bellesa rere el seny i altres supervivents. És més, Elio aconsegueix impactar en molts moments en les nostres retines, oferint imatges espectaculars, de grandíssima presència de la ciència-ficció, i atrevint-se en alguns moments en adaptar pels més petits els codis del terror.

El gran problema, com ja passava amb la resta de recents pel·lícules de la companyia, és el tractament sobre les temàtiques, és a dir, el com són (sobre) exposades i traduïdes en diàleg. Per molt que puguem coincidir amb els seus missatges, o que ens arribem a emocionar en moments clarament construïts per fer-ho, hi ha hagut una pèrdua de la sensibilitat i la subtilesa en com es diuen i s’expliquen els mateixos temes de les obres, més pròximes als manifestos de la modernitat a buscar ser art. I aquestes no són les pel·lícules de les que ens en recordarem d’aquí a vint anys.